Esta publicación es un poco especial, no voy a mostrar fotografías como de costumbres, ya que es un blog destinado a ellas.
Si no que voy a hacer un pequeño homenaje a una persona muy entrañable para mi, ( mi padre). JORDI BORONAT LLORENS
El motivo, es porque este año en Albaida se celebra el 50 aniversario de las fiestas de moros y cristianos.
Jordi Boronat, fue quien organizó junto a otros amigos, el primer desfile de Moros y Cristianos en el año 1967, enseñando a desfilar y a hacer el cabo a los que se iniciaban, el tenia una dilatada experiencia como buen Alcoyano que era. Fue Sant Jordiet en Alcoi durante 3 años seguidos, y después desfilo durante muchos años en la Fila Guzmanes.
En 1968, fue nombrado presidente de la Junta Central de Moros y Cristianos, siendo su primer presidente.
Este es el articulo publicado en el programa de fiesta que cuenta su pequeña historia.
Un alcoià d’Albaida –
Un Albaidí d’Alcoi
Jordi Boronat Llorens
(1918 -1994).
50 Aniversari de festes
de moros i cristians
(1967 – 2017)
Tot ser humà naix i mor, i en eixe
impàs de temps, vivim. Cadascú ens toca viure una sèrie de circumstàncies, unes no les
podrem controlar mai, no depenen
de nosaltres, però altres sí. De totes
aquelles que decidim, unes seran més encertades que altres, i, amb totes elles, anirem omplint dia a dia les pàgines del llibre de la nostra
vida.
I esta és la xicoteta Història d’un
alcoià d’Albaida, contada per ell en primera persona, malgrat que fa molts anys
que ja no està entre nosaltres. Una part la conta a través d'una entrevista al
periòdic "Ciutat d'Alcoi", el 26 de febrer de 1981, quan tenia 63
anys; l'altra part me la conta, mentre la grave amb una càmera, pressentint que no tindria moltes més ocasions per poder
recollir les seues paraules. Tres o quatre mesos després moriria. Jo l’ únic
que faig en este article és ordenar-les
i completar-les amb dades.
Jordi Boronat LLorens naix a Alcoi el
26 de juny de 1918. Els seus pares, Vicente Boronat i Delfina Llorens, formen
una família nombrosa de set fills, ell és el quart. Viu la infància i
adolescència en Alcoi i serà ací on
s’inicia la seua passió per la festa de Moros i Cristians. Així conta estos
fets:
Entrevista al periòdic Ciutat D’Alcoi:
“Mi
padre, Vicente Boronat Aura, ha sido miembro de la filà Llana de siempre. No
obstante, también pertenecía a la filà Guzmanes, del bando cristiano, del que
era o fundador o uno de los socios más antiguos. Pero vestía solamente de
Llanero.
-
¿De niño se vestía de niño de
festeret?
De
maser y de la Llana. Alterno ambos trajes hasta que hice de Sant Jordiet.
-
¿Cómo le otorgaron el cargo?
Por
aquellos tiempos no existía interés alguno por desempeñar el cargo de Sant
Jordiet. Tanto es así, que cuando no había opositor (que era lo de siempre)
recaía el cargo o la obligación, en alguno de los niños acogidos en la Casa
Beneficencia de la población. Ese era el ambiente respecto al protagonismo del
Niño-Jorge.
-
¿Cómo se gestó pues?
Mi
padre tenía entonces una tertulia en el Café Oriente. Entre los amigos
habituales estaba el escultor alcoyano Lorenzo Ridaura. Pues bien, un día,
estando allí hablando de fiesta, trajes de escuadras, boatos y demás, Ridaura,
medio en broma, medio en serio, les afeó a los presentes (casi todos eran
festeros) el poco interés que la gente mostraba porque desempeñara algún hijo
suyo el Sant Jordiet. Dijo algo así, como que habiendo hijos de festeros, que
este cargo no fuera asumido por ellos.
-
¿Quiere decir que eso “picó” a su
padre?
Exactamente,
mi padre se sintió aludido y delante de los allí reunidos tomó la palabra al
artista. “Si tú haces el boceto del traje, mi hijo hará de Sant Jordiet”. Y la
apuesta quedó en pie y la cumplieron, tanto Ridaura como mi padre.
-
Entonces ¿De esa manera se vio de San Jordiet?
No
exactamente, porque a quien se refería mi padre era a mi hermano Vicente, que
era mayor que yo. Él lo hizo en 1922 y yo los tres años siguientes del 1923 al
1925, con cinco, seis y siete años.
-
¿Y
le sentaba bien el traje?
No
del todo, pues la coraza tuvimos que rellenarla de telas blandas, así como el
casco. Al segundo y tercer año ya me ajustaban las prendas mejor. En total
tuvimos en casa a Sant Jordiet durante cuatro años, por lo visto se utilizó el
traje hasta que ya no pudo ser.
-
¿El mejor acto que vivió?
Para
mí el de la Aparición. Verte allá arriba, sobre una plaza repleta de público, ansioso
de ver al Sant Jordiet, envuelto entre nubes de colores, son unos instantes
difíciles de olvidar.
-
¿Le ataron al caballo?
El
primer año sí. Los otros dos ya no. Por lo visto me tenían por veterano. Lo que
si me molestó bastante era el escozor que sentía en la garganta debido al humo
de las bengalas.
-
¿Alguna anécdota?
El
segundo año, vinieron a casa a por mí para llevarme al Castillo y aún estaban
disparando delante del mismo. Pase un miedo terrible pues los arcabuzazos me
aturdían. Tanto que rompí a llorar. Rápidamente me entraron en el zaguán del
Ayuntamiento y allí estuve hasta el momento de oscurecer y protagonizar el
hecho milagroso.
-
¿Tiró flechas?
Tirar
no tire ninguna, pero moví el brazo muchas veces como si las tirara. Por cierto
que, ese movimiento del brazo, lo ensayaba cada año en mi casa en vísperas de
fiesta. Me subían a una silla vuelta al revés, como si fuera un caballo y con
una caña en la mano amagaba tres
saetazos a la derecha y tres a la izquierda.
Aquests foren els primers contactes
amb la festa de Moros i Cristians, molt impactans per a un xiquet, aquestos fets marcarien profundament la seua
vida festera. Ja no tornaria a eixir a les festes fins que va finalitzar la
Guerra Civil, any en el que se reincorporà a la filà Llana i, posteriorment, es
vestiria de Guzmán.
Eso
fue en el año 1941. Por esas pequeñas políticas de filà, mi padre se disgustó y
como también pertenecía a los guzmanes, pasamos él, mi hermano Vicente y yo de
una fila a otra.
Abans d’açò hi ha fets
que aniran marcant la seua vida. Apareix el primer contacte amb Albaida.
Fue
en el año 1935, “tenía 17 años”. Y debido a la crisis laboral que se acentuaba
por aquellas fechas, mi padre decidió trasladarse con su familia a Albaida,
donde montó una pequeña industria. Después en plena guerra, en el año 1937,
vinieron desde Alcoy a buscarle y regresamos toda la familia de nuevo. Un año después
en el 1938, al morir mi madre, regresamos a Albaida.
En l’any 1936 ell tenia 18 anys. Va
ser reclutat per a la Guerra. El 13 de maig de l’any 1938 en la Batalla Cerro de San Cristòbal (Teruel)
va ser donat per mort, i així es va comunicar a la família mitjançant un
certificat de defunció. Per a la seua família va romandre mort durant tot un
any. Amb el seu bon humor i, ja sent molt major, ens diu que: “quan en muiga, tindré molt avantatges,
m’han fet moltes mises i resats molts padrenuestros”
Finalitzada la guerra, el van mantenir
actiu com a soldat fins al 29 de novembre de l’any 1941 que el llicencien. Un
any després, el 21 de desembre, tornen a mobilitzar-lo fins al 10 de novembre
de l’any 1943, que passa a la reserva. Així que va tindre tota una joventut
marcada per la milícia.
Ja llicenciat, torna a Albaida,
coneix a una albaidina, Amelia Tejada Madramany, iniciant una nova etapa, així conta com es va
declarar:
“Quan
li vaig dir si em volia i si podia eixir amb ella, ella no va contestar, en va agarrar la ma i amb el
seu dit, en la meua palma, va escriure un
SI”.
En aquest moment s’inicia un
arrelament més profund amb Albaida. Es casen l'any 1945. Els primers anys de
casats vivien a Alcoi fins l'any 1951, que és quan definitivament es traslladen
a Albaida. Residint primer en la carretera d'Ontinyent, després al Carrer Nou
i, finalment, a l'Aljorf, quan falta la seua muller.
Vivint ja a Albaida, ell no es
desvincula de les festes de Moros i Cristians d'Alcoi i segons contava:
"Vàrem
participar el meu germà i jo. Tots els anys, quan arribaven eixes “feches”, paràvem la nostra activitat
laboral, deixàvem la família a casa i, els dos, n'anàvem a Alcoi a gaudir les
festes de moros i cristians, fins a l'any 1966 en què va morir el meu germà, em
va afectar molt. Érem germans i amics inseparables, ens cridaven per "els
bessons" i des d'eixe moment vaig deixar la festa en Alcoi."
Ja totalment integrat a Albaida va
formar part de la Corporació Municipal, seent Tinent Alcalde.
L'any 1967 és un any clau per a les festes de
Moros i Cristians d'Albaida, eixe any era fester de la Mare de Déu del Remei i
així conta com va nàixer la festa de Moros i Cristians:
"Un dia ens vàrem reunir els festers de
la Mare de Déu sent president D. Artemio Plá, per tractar els temes econòmics,
i al vorer que no es disposava de diners per a fer les festes, es va proposar
fer entradetes de moros i cristians com feien en Alcoi. El president em va
proposar que m'encarregara de tot i vaig acceptar gustós organitzar la festa. Em
vaig posar mans a l'obra i vaig reunir a la glorieta a totes les persones
interessades. Amb un tocadís vàrem ensenyar a la gent com s'havia de desfilar i
com fer de cap d'esquadra. Aquell mateix any ja van eixir 11 filades. Per a
vestir a totes les esquadres vaig recorrir a amistats de l'associació de Sant
Jordi, on van llogar els vestits, un total de cent quaranta-quatre entre moros
i cristians, i dos de capitans. Tots els vestits van costar vint-i-una mil
pessetes. Aquests diners els va pagar la Comissió de festes i després van ser
llogats a cada fester del poble, guanyant encara diners, beneficis amb els
quals la Comissió de festes del 67 li va comprar una nova perruca a la Mare de
Déu.
La
desfilada es va realitzar per la costera del barri i pel carrer nou, ja que el
carrer Major estava en obres. La desfilada es va realitzar sense interrompre el
trànsit, amb el consegüent embolic per als cotxes i per als festers. Cada
vegada que passava un cotxe, les esquadres es giraven per a que este passara.
Una cosa bonica per recordar, però molt poc practica per a desfilar.
A
l'any següent, com l'experiència va ser molt positiva, es va formar la primera Junta Central de Moros i Cristians i
em nomenen president. Des d'aquell moment es va organitzar la festa que
coneixen fins ara.
Amb una colla d’amic va formar una
filà: “Els Al-azaraches”, en l’actualitat
“Al-azraq”.
“El vestit
de l’esquadra el vàrem dissenyar nosaltres mateix, buscant la combinació de colors i Vicent
Sempere va fabricar les teles. Finalment van ser
confeccionats a Alcoi. El local de la filà també el decoràvem amb ambient àrab.
Les festes de Moros i Cristians d’Albaida són una còpia prou fidel de la festa
d’Alcoi.”
Moltes vegades es queixava de la
falta de serietat dels festers, acostumat com estava a la festa d'Alcoi. Ell
estava sempre en tots els actes, complint com tocava i la seua queixa era que
la gent no participava amb la mateixa intensitat. Un dels actes que més li
agradava i veia que la gent no acabava de respondre bé eren les ambaixades. De
tota manera ell veia que, a poc a poc, las festa de Moros i Cristians estava
consolidant-se.
Tota la seua vida festera a Albaida
va ser en la filà dels Al-azaraches, sent l'últim dels socis fundadors en
deixar-se la comparsa i ho va fer per una causa major: l'any 1983 li van
amputar una cama. Quan veia l'Entrada des de sa casa l'emoció l'embargava. La
seua comparsa sempre tenia el detall de girar-li l'esquadra quan passava davant
d'ell i el feien eixir per fer “el cabo”
un moment.
En 1992 es va celebrar el 25
aniversari de la Festa de Moros i Cristians. Se li va fer un homenatge com a
fundador. Però cal dir també, que la festa va ser possible gràcies a moltes
persones que van estar treballant per a fer-la realitat, no sols va ser ell,
ell va ser una part important, però no l'única. En eixe acte d'homenatge, va
ser l'última vegada que es va vestir de moro.
Jordi Boronat va viure la festa amb
tanta intensitat, que qualsevol esdeveniment familiar era una excusa per formar
filaetes i fer de cabo.
En els seus últims anys no es va
pedrer cap festa d'Alcoi, en casa de les seues germanes. Tampoc es va perdre
cap festa d'Albaida. La música festera l'acompanyava contínuament i la passió
per la festa de Moros i Cristians la demostrava sempre que podia.
Va morir a La Vila Joiosa en agost de
1994, a l'edat de 76 anys. La seua passió per la festa de Moros i Cristians ha
arrelat en el poble d’Albaida, cosa que queda patent amb la celebració del 50 aniversari.
I esta és la senzilla història d'un
apassionat fester. L'altra història, la personal, la tenim en el record les
persones que hem tingut la sort de conéixer-lo i estar amb ell.
